Sindrome de la cintilla iliotibial

Síndrome de la cintilla iliotibial, sinònim de “genoll del corredor”. Provoca dolor en la zona lateral del genoll. L’origen del dolor es troba en el fregament de la part distal de la cintilla iliotibial al creuar el genoll, a nivell del còndil femoral extern. El diagnòstic no és complicat.

S’ha fet un estudi sobre la prevalença d’alteracions morfo-estructurals en les extremitats inferiors en corredors afectats pel síndrome de la cintilla iliotibial. Se’ls ha dut a terme una sèrie de proves i exploracions per confirmar el síndrome, i unes enquestes sobre la intensitat del dolor. A partir d’aquí s’han elaborat uns gràfics per mostrar els resultats. Fent un resum general, es creu que les alteracions morfo-estructurals poden condicionar el funcionament de la cintilla iliotibial, ja que s’ha donat que el 100% dels casos presenten algun tipus d’alteració morfo-estructural o funcional de les extremitats inferiors. Algunes de les possibles causes del síndrome podria ser la sobrecàrrega mecànica que pateix la cintilla iliotibial durant les fases de càrrega produïda per l’estrès que pateix l’articulació.

Anatomia i funcions:

El tendó pla que es forma quan la fàscia llata de la cuixa creua el genoll, s’anomena banda o cintilla iliotibial. Aquesta, al creuar la cara lateral del genoll, s’inserta en el tubèrcul de Gerdy. El tensor de la fàscia llata té un paper fonamental en l’abducció de la cuixa i en el control de l’adducció. També estabilitza el genoll en la seva part externa.

Mecanisme de producció de la lesió:

Síndrome originat per la fricció entre la cara posterior de la banda iliotibial amb l’epicòndil femoral extern. La repetició de flexió i extensió genera micro-lesions de les fibres de col·lagen. La fricció màxima s’arriba quan el genoll està en flexió d’una 30º. No se sap si es pot deure a una bursitis. El dolor de la cara externa del genoll es pot estendre fins al lligament rotulià, dificultant el diagnòstic. Afecta més la freqüència que la quantitat de força realitzada en el moment de tensió sobre la zona.

Factors de risc:

1) Factors intrínsecs:

Alteracions de la petjada.
Mala alineació dels membres inferiors i dismetries.
Debilitat dels abductors de la maluc.
Genu varum.
Recolzament del calcani en inversió o calcani var.

D’aquesta manera, el tensor de la fàscia plantar intenta compensar, i això origina un augment de tensió i per tant, fricció, que inicia el procés d’inflamació de la zona.

2) Factors extrínsecs:

Augment del volum o intensitat dels entrenaments.
Carreres amb pendent o amb desnivells.
Calçat inadequat, desgastat amb pèrdua d’amortiment.
Falta de factors recuperadors entre entrenaments (descans, bona alimentació…).

Diagnòstic:

Amb una bona història clínica i una exploració física simple.
No és necessari realitzar proves complementàries, a no ser que en els casos anteriors no presenti les característiques típiques.
El dolor en la part externa del genoll desprès d’uns pocs dies de molèsties que es van intensificant.
En repòs normalment no presenten dolor.
Proves físiques a realitzar:

Prova de Noble: el pacient en decúbit prono, genoll flexionat a 90º, es fa pressió en el còndil extern a pocs cm de la interlínia. S’estén passivament el genoll, provocant un dolor als 30º de flexió.
Prova de Renne: apareix dolor quan el pacient en bipedestació de manera unipodal, es recolza sobre el genoll afectat amb una lleugera flexió d’entre 30-40 graus.
Observació de la sola del calçat que habitualment porta per fer esport. La zona externa ha d’estar més desgastada, per l’excés de càrrega que ha de suportar aquesta zona.

Exploració física:

Dolor en la palpació en l’epicòndil femoral extern amb el genoll flexionat un 30º. En els casos més aguts hi pot haver una inflamació en la zona. Pot haver dolor en la palpació de tota la fàscia llata i una contractura del múscul tensor de la fàscia. L’exploració ha d’anar encaminada a la identificació dels factors que poden haver originat el síndrome (dismetries, alineacions, estudi de l’emprenta). També s’ha d’avaluar la mobilitat i la flexibilitat. Si el dolor és en la interlínia articular, s’ha de buscar altres alternatives (meniscopatia externa).

Proves complementàries:

Es pot complementar, en cas necessari, amb:

Radiografies i teleradiografia per estudiar a la longitud de les cames simples de genoll (com axial de ròtula).
Resonància magnètica: s’observa el possible augments de líquid entre el fèmur i la cintilla.
Ecografia: s’observa un engruiximent del costat sobre la cara externa del còndil femoral extern.
Teleradiografia dels membres inferiors per avaluar l’alineació i les possibles dismetries i gammagrafia, que en els dos casos es pot observar només un augment de líquid sinovial.

Tractament:

Tractament conservador:

Massoteràpia de la musculatura de la cama.
Electroteràpia: ultrasons, làser…
Antiinflamatoris: gel, fisioteràpia, corticoides, antiinflamatoris.
Exercicis d’auto-estirament.
Elaboració d’ortesis plantars individualitzats. Cunya postero-externa del calçat esportista per corregir el recolzament i disminuir-lo de la zona externa. En cas de dissimetria s’elabora una alça.
El més important és el repòs esportiu, ja que si això no es compleix, la resta de mesures no faran efecte.
Infiltracions amb corticoides, ja que proporcionen la possibilitat de realitzar algunes activitats de rehabilitació per recuperar l’estat físic inicial.
Crioteràpia.

Tractament quirúrgic: en cas de que amb tots els apartats anteriors no es detecti cap millora. Hi ha dos tècniques de les quals s’han obtingut bons resultats:

Allargament de la cara inferior de la cintilla.
Resecció en la zona afectada de la cintilla.

Rehabilitació:

Exercici en terreny pla, amb canvi de calçat.
La intensitat en la qual el pacient es pot reincorporat en les activitats físiques dependrà de la intensitat dels símptomes i de la seva evolució, però sempre serà progressiva.
Tapping amb la fixació en la zona d’inserció del còndil.
Correcció de la biomecànica de carrera, possiblement millorable amb ortesis plantars.
Exercicis de recuperació de musculatura abductora per reforçar-la.
Bicicleta amb treball d’extensió, sense realitzar flexions majors a 30 graus.
En natació evitar la braça de peus, pel component flexor que realitza.

Durant la fase subaguda es recalca els estiraments de la zona; en la fase de recuperació, exercicis d’enfortiment de musculatura i d’integració de moviment; en la fase final es comença amb un programa diari específic amb augment gradual d’intensitat i freqüència.

En el Centre Podomedic donarem solució aquest problema tant freqüent.

Autora: Gemma Clusellas

Alumne de Podologia